L'enlairament

Vaig despertar-me atordit en una espècie de cadira molt còmode, no hi veia amb claredat, l'únic que sentia era una veu que em parlava de forma brusca i estressada. Mica en mica les meves retines es van anar acostumant a la situació, i vaig veure on em trobava. Llavors vaig posar cara a la veu que em cridava, era el meu company Jake, el qual no deixava de pronunciar les paraules -Are you okay!?- ja que només parlava l'anglès perquè procedia d'Estats Units. Quan va veure que tornava a la realitat em va començar a explicar la situació.

Al sortir de l'atmosfera vam haver de desviar la nau per l'aproximació d'una roca de grans dimensions que vagava sense direcció, el que no sabíem és que es tractava, segurament, d'un nou cas de magneto-estrella mòbil, la qual amb una gran tracció ens va arrossegar cap a un camí desconegut per l'home. Per la força de la tracció, tres dels cinc que érem ens vam desmaiar.

Vaig córrer cap a la finestra lateral dreta i vaig poder contemplar com la terra s'allunyava a una velocitat vertiginosa, bé, nosaltres ens allunyàvem d'ella. La situació era preocupant, el pla era activar els propulsors d'emergència de forma inversa per tal de retornar a la ruta inicial, ja que no pensàvem marxar a casa sense res de nou. El real problema era que si els activàvem ens quedàvem sense cap coixí que ens dones seguretat en algun altre cas d'emergència en el viatge; falta de combustible, averia, etc. I tampoc sabíem del cert si allò resoldria el conflicte.

Vaig baixar amb en Jake a un altre nivell de la nau per intentar canviar la direcció dels sistemes de propulsió d'emergència, ja que sinó s'hauria de sortir a l'exterior, i reparar la nau manualment, mentre en Shmuel es quedava vigilant el control i intentant despertar els altres dos tripulants de la nau.

Mentre baixava recordo que en Jake maleïa el dia en que va accedir anar a l'espai, tot s'havia complicat en la seva professió i ell només buscava una vida tranquil·la. Tot i que era el seu somni, em va explicar que havia format una família i que hauria preferit quedar-se a terra fent la seva feina des d'allà. Pràcticament el van obligar a anar-hi, ja que era el més capacitat en el seu camp per a l'expedició. Li van oferir una suma molt important de diners, i va acabar accedint pensant en el futur que podria obtenir i donar als que estimava.

Això em va tornar a la realitat, jo no perdia res si moria en aquella expedició, els meus pares, ja no hi eren i no tenia cap mena de família... Els meus amics plorarien la meva mort un parell d'anys, i després seguirien amb la seva vida, perquè és el que passa i no ho podem negar. Tothom es recuperaria de la meva mort, i sincerament ho preferia, no m'agradaria morir sabent que algú patiria per la meva absència, marxaria amb una càrrega més a la consciència, una càrrega que m'embrutaria per complet.

Sentia molta confusió respecte als meus pensaments i quan per fi érem a baix, l'únic que vaig tenir esme per fer, va ser concentrar-me en trobar la solució per poder fer que aquell home, amb una gran carrera i un futur encara molt llarg i prometedor, podés tornar a casa amb la família que tant estimava.

Presentació

Benvinguts al meu blog, on relataré la meva pròxima experiència a l'espai. M'explico; em dic Sergi Cirera, soc un ex estudiant de Biomecànica, graduat fa exactament 2 anys i 7 mesos.
La meva carrera seguia una línia recta que semblava infinita fins fa sis

mesos. Vaig començar amb un gran cop de sort, gràcies al meu treball final de la carrera, una revista de Biomecànica, Biotek, va interessar-se per a mi, així que he passat dos anys redactant articles per a ells i per al nostre públic. Però és una feina que està bé un cert temps, no tota la vida...

Ja començava a pensar que havia gastat aquells anys i diners a la carrera per a res, quan va arribar aquell article. Havia de parlar sobre el Cilindre O'Neill, fer una explicació extensa sobre aquest i les seves característiques i proposar un model semblant, però tot aplicant-hi una sèrie de millores per proporcionar una eficàcia millor, però de forma hipotètica, possiblement no aplicable a la realitat. Era una feina bastant difícil, perquè realment no havia arribat a treballar mai prop d'un coet real, així que vaig aplicar els meus coneixements prèviament apresos sense una pràctica real.

Al cap d'una setmana l'article ja estava publicat, al meu cap li havia agradat bastant, però semblava que no li feia el pes la meva creativitat sense ser provada. Aquell més la revista va tenir un augment de ventes important, i molts altres medis informatius van parlar sobre el meu article. -Seran els meus 15 minuts de fama- Vaig pensar en aquell moment, però pocs dies després va passar l'inesperat. La NASA va contactar amb mi via e-mail, i jo no era capaç de creure'm-ho, estava en un núvol. Una vida tant avorrida com la meva, començava a agafar un camí totalment diferent.

La seva proposta era que em traslladés als Estats Units d'Amèrica, òbviament amb totes les despeses cobertes, i que treballés amb ells en el disseny d'aquest nou cilindre, el qual havia creat jo. Principalment la meva feina només consistia en el treball de la creació del cilindre i la configuració d'aquest en el coet, no estava prevista la meva sortida cap a immensitat buida i desconeguda.Va ser inesperat tant per a mi, com per als que em rodejaven...