Benvinguts al meu blog, on relataré la meva pròxima experiència a l'espai. M'explico; em dic Sergi Cirera, soc un ex estudiant de Biomecànica, graduat fa exactament 2 anys i 7 mesos.
La meva carrera seguia una línia recta que semblava infinita fins fa sis
mesos. Vaig començar amb un gran cop de sort, gràcies al meu treball final de la carrera, una revista de Biomecànica, Biotek, va interessar-se per a mi, així que he passat dos anys redactant articles per a ells i per al nostre públic. Però és una feina que està bé un cert temps, no tota la vida...
Ja començava a pensar que havia gastat aquells anys i diners a la carrera per a res, quan va arribar aquell article. Havia de parlar sobre el Cilindre O'Neill, fer una explicació extensa sobre aquest i les seves característiques i proposar un model semblant, però tot aplicant-hi una sèrie de millores per proporcionar una eficàcia millor, però de forma hipotètica, possiblement no aplicable a la realitat. Era una feina bastant difícil, perquè realment no havia arribat a treballar mai prop d'un coet real, així que vaig aplicar els meus coneixements prèviament apresos sense una pràctica real.
Al cap d'una setmana l'article ja estava publicat, al meu cap li havia agradat bastant, però semblava que no li feia el pes la meva creativitat sense ser provada. Aquell més la revista va tenir un augment de ventes important, i molts altres medis informatius van parlar sobre el meu article. -Seran els meus 15 minuts de fama- Vaig pensar en aquell moment, però pocs dies després va passar l'inesperat. La NASA va contactar amb mi via e-mail, i jo no era capaç de creure'm-ho, estava en un núvol. Una vida tant avorrida com la meva, començava a agafar un camí totalment diferent.
La seva proposta era que em traslladés als Estats Units d'Amèrica, òbviament amb totes les despeses cobertes, i que treballés amb ells en el disseny d'aquest nou cilindre, el qual havia creat jo. Principalment la meva feina només consistia en el treball de la creació del cilindre i la configuració d'aquest en el coet, no estava prevista la meva sortida cap a immensitat buida i desconeguda.Va ser inesperat tant per a mi, com per als que em rodejaven...
La meva carrera seguia una línia recta que semblava infinita fins fa sis
Ja començava a pensar que havia gastat aquells anys i diners a la carrera per a res, quan va arribar aquell article. Havia de parlar sobre el Cilindre O'Neill, fer una explicació extensa sobre aquest i les seves característiques i proposar un model semblant, però tot aplicant-hi una sèrie de millores per proporcionar una eficàcia millor, però de forma hipotètica, possiblement no aplicable a la realitat. Era una feina bastant difícil, perquè realment no havia arribat a treballar mai prop d'un coet real, així que vaig aplicar els meus coneixements prèviament apresos sense una pràctica real.
Al cap d'una setmana l'article ja estava publicat, al meu cap li havia agradat bastant, però semblava que no li feia el pes la meva creativitat sense ser provada. Aquell més la revista va tenir un augment de ventes important, i molts altres medis informatius van parlar sobre el meu article. -Seran els meus 15 minuts de fama- Vaig pensar en aquell moment, però pocs dies després va passar l'inesperat. La NASA va contactar amb mi via e-mail, i jo no era capaç de creure'm-ho, estava en un núvol. Una vida tant avorrida com la meva, començava a agafar un camí totalment diferent.
La seva proposta era que em traslladés als Estats Units d'Amèrica, òbviament amb totes les despeses cobertes, i que treballés amb ells en el disseny d'aquest nou cilindre, el qual havia creat jo. Principalment la meva feina només consistia en el treball de la creació del cilindre i la configuració d'aquest en el coet, no estava prevista la meva sortida cap a immensitat buida i desconeguda.Va ser inesperat tant per a mi, com per als que em rodejaven...
